De fet mentre escrivia pensava en una persona que va patir un greu accident i els metges van dir-li que no tornaria a caminar als seus 72 anys, doncs l’home va tenir tal força de voluntat que va caminar tant com va poder fins als 89 on ja va caure al llit i on el seu raciocini s’havia perdut completament.I és en aquest punt on jo em vaig ficar en el seu lloc i vaig reflexionar si realment valia la pena passar pel que estava passant ell.

- Com saber que ho has viscut tot?
- Com saber que ja no es pot fer res?

En la meva, curta, vida he conegut molta gent, a vegades en situacions difícils. Un paio que no tornaria a caminar plorava sense consol dient que la vida ja no valia la pena, anys més tard és pare i està super feliç.

A vegades la perspectiva canvia i això és l’interessant a aquesta vida.

Òbviament hi ha casos i casos… i jo sempre ho dic… en el moment que jo no sigui jo (vitalitat, raciocini…) si us plau desendolleu-me d’allà on estigui endollat, però puc entendre que en la lluita entre la vida i el raciocini, la vida sempre te més força. Oi?

No sé que sent una persona que està en aquesta situació, però sí sé quin és el patiment dels que l’envolten, dels que tot i la seva situació estan allà fent-li costat per a que no estigui sol, per a que els darrers moments siguin els millors… però a vegades penses, estarà realment bé? s’està adonant de les coses? Sap qui soc?

Això cadascú ho viu d’una manera, però en el meu cas, si ja no hi ha res a fer, si ja no m’adono de res, els minuts sobren.

Potser sí que li hauríem de preguntar que fer en aquests casos als nens, però no n’estic tan convençuda que aplicaran les mateixes regles que quan a meitat de la hora del patí canvien de jugadors els equips per a seguir guanyant.

M’ha encantat el relat! Ho has descrit amb tant de detall que m’ho he pogut visualitzar ;-D

Ja m’ensenyaràs algunes fotos.

Ens veiem.

Dolo