Tot sovint, quan un partit ja està decidit, dels darrers minuts se’n diuen els minuts de les escombreries. Aquesta expressió ve de la NBA diria, on a vegades es produeixen grans diferències als marcadors i els darrers minuts no els volen jugar cap dels dos equips.
Però bé, això no només passa a la NBA, també passa molts cops a partits de futbol, quan el Barça guanya a la mitja part per 4-0, qui vol jugar la segona part? O a tennis, quan el Rafa Nadal guanya els dos primers sets 6-1 i 6-0, qui vol jugar un tercer set?
Això sembla que només són capaços de resoldre-ho els més petits, als partits de Ping-Pong del pati del col·legi.. quan el nen bo està apallissant a l’altre i van 7-0, el partit s’acaba.. (i segons com, a un 9-1 també). Quan al partidet de futbol de l’hora d’esbarjo un equip va guanyant 5-0, un jugador bo d’un equip s’intercanvia per un de dolent de l’altre.. de manera que tots ho passen millor.. I així podríem trobar algun altre exemple.
Però a l’esport professional, els minuts de les escombreries tenen una certa llògica perquè hi ha un important moviment de diners a darrera, gent que ha pagat per veure un partit sencer, televisions, espònsors,.. Però.. jo em pregunto, a la vida.. quin sentit té forçar uns minuts de les escombreries? Quan algú ja ho ha viscut tot, ha estat feliç i ja se li han acabat les ganes i l’energia per viure, cal allargar-ho quan el final ja està escrit? Potser un nen sabria com resoldre-ho..
3 comments
Judit says:
13 març 2011 at 20:16 (UTC 1)
Quan una persona ja ho ha viscut tot, quan el seu cos fa esforços enormes per seguir funcionant mitjanament, quan per molt que vulgui aguantar no s’adones de res… Aleshores jo crec que és temps de deixar de lluitar.
No sé que sent una persona que està en aquesta situació, però sí sé quin és el patiment dels que l’envolten, dels que tot i la seva situació estan allà fent-li costat per a que no estigui sol, per a que els darrers moments siguin els millors… però a vegades penses, estarà realment bé? s’està adonant de les coses? Sap qui soc?
Això cadascú ho viu d’una manera, però en el meu cas, si ja no hi ha res a fer, si ja no m’adono de res, els minuts sobren.
Potser sí que li hauríem de preguntar que fer en aquests casos als nens, però no n’estic tan convençuda que aplicaran les mateixes regles que quan a meitat de la hora del patí canvien de jugadors els equips per a seguir guanyant.
Paco Orozco says:
14 març 2011 at 9:01 (UTC 1)
És cert, a vegades els nens tenen solucions tan senzilles i simples que semblen mentida. Comparteixo el vostre raonament sobre els minuts de les escombraries, però em faig dos preguntes:
- Com saber que ho has viscut tot?
- Com saber que ja no es pot fer res?
En la meva, curta, vida he conegut molta gent, a vegades en situacions difícils. Un paio que no tornaria a caminar plorava sense consol dient que la vida ja no valia la pena, anys més tard és pare i està super feliç.
A vegades la perspectiva canvia i això és l’interessant a aquesta vida.
Òbviament hi ha casos i casos… i jo sempre ho dic… en el moment que jo no sigui jo (vitalitat, raciocini…) si us plau desendolleu-me d’allà on estigui endollat, però puc entendre que en la lluita entre la vida i el raciocini, la vida sempre te més força. Oi?
Judit says:
14 març 2011 at 21:44 (UTC 1)
Paco, jo em refereixo a que ja ho has viscut tot quan arribes a una edat en la que potser et queden dies o un any. No parlo de cap persona jove ni de rendir-se a la primera de canvi.
De fet mentre escrivia pensava en una persona que va patir un greu accident i els metges van dir-li que no tornaria a caminar als seus 72 anys, doncs l’home va tenir tal força de voluntat que va caminar tant com va poder fins als 89 on ja va caure al llit i on el seu raciocini s’havia perdut completament.I és en aquest punt on jo em vaig ficar en el seu lloc i vaig reflexionar si realment valia la pena passar pel que estava passant ell.