Tot just ara veig al mapa del GPS de l’avió que acabem de sobrepassar els Urals i, si no em traeix la meva mala memòria, això vol dir que ja torno a estar a Europa, ja ‘sóc’ a casa i potser ara és el moment de deixar de passar pantalles del Angry Birds i escriure una mica sobre el viatge.
Ja havia estat a Xina fa tres anys, i llavors vaig tornar amb una sensació agredolça en veure que era un país excepcional amb una història i costums úniques però que l’estaven destroçant per l’ambició de ser la primera potència productora del món. Llavors vam centrar el viatge a Beijing i les seves ‘rodalies’, visitant bàsicament temples i descobrint la cultura xinesa. En canvi, aquest cop hem anat pel sud de la Xina, un viatge molt més paisatgístic que no pas cultural, tot i que també n’ha tingut la seva dosi.
Tot just el dia després d’haver aterrat a una ciutat gèlida (a -6°C) i visitar-ne la seva anella olímpica vam agafar un avió cap a Kunming. Des d’allà vam visitar el bosc de pedra de Shilin i vam agafar el primer Sleeper Bus del viatge fins a Lijiang.
Estava previst arribar-hi cap a les 7 del matí, però un crit de ‘Lijiang’ ens va despertar a les 5am. En saltar de l’autobús ens va rebre una ciutat adormida (tot tancat) i a una temperatura extremadament freda. Vam haver-nos de refugiar a un Wangbar (cibercafè), única cosa oberta. Quan va obrir l’estació d’autobusos vam agafar un bus cap a Quiatou, on començaríem un expectacilar hike de 2 dies per un estret canó i rodejats per cims de casi 6mil metres (Tiger Leaping Goege). 7 hores després vam arribar a una Guesthouse anomenada HalfWay on per uns 7€ vam dormir amb un cim imponent just a l’altra banda de la finestra. El matí següent vam seguir caminant 3h més fins a la civilització, on un bus ens va dur de tornada a Lijiang. Un cop allà, tota la tarda passejant pel casc antic, preciós, d’aquells llocs on t’hi estaries totes les vacances, però la nostra agenda era apretada i al vespre bus a Dali on tot i arribar al Dali equivocat, vam poder corregir l’error i trobar un llit on descansar.
En despertar-nos vam llogar un parell de bicicletes i vam estar fins a la tarda per les rodalies de Dali. Amb la tonteria vam fer uns 50km que ens van deixar ben baldats. Al vespre bus cap a Kunming on vam dormir i agafar un tren cap a Xingyi.
A Xingyi vam disfrutar del Mailing Gorge, un canó estret d’uns 15 km al que li van caient a banda i banda multitut de cascades. A la tarda.. per variar, bus. Aquest cop cap a Anshun, ens vam quedar Xocats quan en un peatge de l’autopista ens van fer baixar i vam haver de caminar fins a la ciutat (de nit i sense saber on èrem).
A Anshun volíem veure dues coves i unes cascades, però no hi havia busos o no ens els van voler vendre (ja parlaré un altre dia de les discriminacions) i vam poder anar només cap a les cascades. Força maques. A la tarda.. bus cap a Kaili.
A Kaili van començar els problemets, teníem la intenció de visitar alguns poblats on les minories Miao encara conserven les seves costums, però l’any nou xinès s’acostava i els serveis començaven a escasejar.. oficina d’informació tancada i en preguntar de busos cap a Guilin ens van dir que no n’hi havia.. ni tampoc cap altre lloc on després poder saltar cap allà. Amb el que per evitar majors problemes vam anar cap a Guiyang (capital de la província) on vam agafar un altre Sleeper Bus fins a Guilin.
El primer dia de Guilin el vam dedicar a veure les terrasses de Longsheng, teníem l’opcio d’agafar l’excursió feta des del hostel, però com tot el viatge vam decidir-ho fer pel nostre compte, és més autèntic, però ens vam tornar a oblidar que era la vigília de l’any nou, així que altra cop busos cancel•lats i ens va tocar regatejar amb un taxista fins a l’infinit per poder anar a veure les terrasses i tornar a Guilin. Van ser una autèntica passada, de les millors vistes del viatge tot i que estaven grogues i amb poca aigua. El dia següent una mica de relax pels parcs de Guilin i al 3r dia vam fer el creuer en barqueta fins a Yangahsuo, molt maco. Yangshuo en sí també té el seu encant, tot i ser megaturístic té molts racons on disfrutes estant-hi una estona. A més a més teníem un hotel amb unes vistes impressionants i per poc més de 10€ l’habitació.
Despres de Yangshuo ja avió cap a Beijing on vaig arribar de matinada i sense saber gaire bé on era l’hotel. Un dia intens per Beijing amb Lama Temple, Tiananment i visita pel centro i compres per la tarda. A la nit una volteta pels Houtongs de Hou Hai abans de fer la maleta, dormir, aeroport i aquí estic.. en 2h a Londres. I demà tornada a la rutina, costarà?
feb
07
6 comments
Paco Orozco says:
8 febrer 2011 at 10:57 (UTC 1)
La veritat és que sona molt i molt bé… crec que ja he perdut l’edat per fer viatges d’aquests, ara ja necessito hotels, vols i comoditats… però com a mínim podrè seguir gaudint en la pell d’altres
Benvingut
Judit says:
8 febrer 2011 at 11:41 (UTC 1)
Discrepo Paco!!!
Espera’t un parell d’anys (pq potser la teva filla petita ho és massa encara) i a viatjar a l’aventura!
Oriol com a resum està genial, però a mi em costa moolt imaginar-me els llocs sense algo més gràfic. Segur que dintre de poc trobaràs alguna estoneta per anar-li posant remei a això!
Uri says:
8 febrer 2011 at 11:43 (UTC 1)
@Paco ja t’ho he dit, però crec que mai és tard.. quan les nenes t’acompanyin segur que pots fer coses de l’estil!
Però l’entrada la vaig escriure a l’avió i llavors no les tenia disponibles (i les del mòbil no valen gaire la pena, millor esperar)
@Judit ja et fartaràs de veure fotos, no pateixis
Elena says:
8 febrer 2011 at 22:25 (UTC 1)
Uri, molt xulo el relat!
La veritat és que em fa enveja… vaja, ja ho saben tots els que viatgen, que sempre dic el mateix, però és la PURA veritat!!!
Bentornat
Dolo says:
9 febrer 2011 at 8:49 (UTC 1)
Bones Uri!
benvingut a casa! malgrat m’agrada la descripció i me’n puc fer una idea, espero les fotos, també, com la Judit. Ja se sap allò de que una imatge val més que mil paraules, i sovint, en aquest tipus de viatge, això és ben cert i es converteix en un tòpic, però hi ha llocs que no es poden descriure! S’han de viure!
Un péto des de Taradell!
siau!
Dolo
Iñaki says:
22 febrer 2011 at 22:07 (UTC 1)
Bones Uri!
M’ha encantat el relat! Ho has descrit amb tant de detall que m’ho he pogut visualitzar ;-D
Ja m’ensenyaràs algunes fotos.
Ens veiem.