Tot sovint, quan un partit ja està decidit, dels darrers minuts se’n diuen els minuts de les escombreries. Aquesta expressió ve de la NBA diria, on a vegades es produeixen grans diferències als marcadors i els darrers minuts no els volen jugar cap dels dos equips.
Però bé, això no només passa a la NBA, també passa molts cops a partits de futbol, quan el Barça guanya a la mitja part per 4-0, qui vol jugar la segona part? O a tennis, quan el Rafa Nadal guanya els dos primers sets 6-1 i 6-0, qui vol jugar un tercer set?
Això sembla que només són capaços de resoldre-ho els més petits, als partits de Ping-Pong del pati del col·legi.. quan el nen bo està apallissant a l’altre i van 7-0, el partit s’acaba.. (i segons com, a un 9-1 també). Quan al partidet de futbol de l’hora d’esbarjo un equip va guanyant 5-0, un jugador bo d’un equip s’intercanvia per un de dolent de l’altre.. de manera que tots ho passen millor.. I així podríem trobar algun altre exemple.
Però a l’esport professional, els minuts de les escombreries tenen una certa llògica perquè hi ha un important moviment de diners a darrera, gent que ha pagat per veure un partit sencer, televisions, espònsors,.. Però.. jo em pregunto, a la vida.. quin sentit té forçar uns minuts de les escombreries? Quan algú ja ho ha viscut tot, ha estat feliç i ja se li han acabat les ganes i l’energia per viure, cal allargar-ho quan el final ja està escrit? Potser un nen sabria com resoldre-ho..




















